“Decepció, ràbia i impotència però seguiré, seguirem, la temporada segueix i vull seguir gaudint com fins ara. Sóc feliç corrent, sóc feliç així.”
Aquestes van ser les últimes paraules en la crònica de la Marató de Barcelona 2012. Avui 17 de març de 2013 començo just pel final, sóc molt mes feliç que fa un any (no només pel triomf d’avui) i vull seguir gaudint d’aquest esport per molts anys.
La Marató de Barcelona era l’objectiu principal d’aquesta temporada. Després d’acabar un bon 2012 sent Campió d’Espanya de Mitja Marató i internacional en el Cpt. del Món, ens marquem l’objectiu de millorar les 2:15´28 de Berlín al 2010 i si pot ser córrer en 2:13´30 per aconseguir una plaça per Moscu.
La temporada va iniciar de la millor manera possible, campió en la popularíssima Behobia Sant Sebastià i un triomf a la Mitja de Cambrils. A principis de 2013, just a l’inici de la planificació d’aquesta marató, passo per una baixada física important i haig de baixar la intensitat i volum de km’s per poder recuperar-me a temps i poder córrer tant bé com sigui possible a la Mitja de Granollers, primer “test” seriós per veure a quin nivell estic competint. La veritat que no va anar molt bé ja que uns problemes musculars no em van deixar córrer tot el que volia i podia, però vaig tornar a quedar entre els 10 primers i la marca no va ser del tot dolenta. El millor… en tres dies gràcies al Jym (massatgista) i a COS vaig recuperar aquestes molèsties i enfocàvem les últimes 6 setmanes prèvies a la Marató amb ganes, forces i il•lusió.
Aquestes 6 setmanes han anat a la perfecció excepte l’última, és a dir aquesta.
El diumenge nit vaig començar amb esgarrifances i la febre va arribar als 38.2º, el cos com si m’haguessin donat una pallissa i el cap començava la setmana amb dubtes. El dimarts esperava millorar i tot el contrari, més febre, diarrees i vòmits i ara ja començava a preocupar-me bastant. Sabia que aquesta setmana ja estava tot fet i havia de descansar, però no d’aquesta manera i sense saber com em podia afectar aquests dies de debilitat pel diumenge. El dimecres ja vaig començar a trobar-me millor però ni molt menys al 100%, vaig sortir a rodar a la tarda mitja hora i les sensacions eren horribles. Per fi el dijous vaig poder rodar 45´amb més bon feeling i agafar confiança per córrer al màxim el diumenge, almenys provar-ho i el que diguessin les cames és el que faríem, el cap estava molt fort i amb ganes de marató. I això justament és el que ha passat avui.
Aquesta nit ha estat per oblidar, vaig intentar ficar-me al llit aviat (21:30) per poder dormir més hores i ha estat un fiasco. Laura, la meva dona és la que mes ho ha sofert, donant voltes com un hàmster a la seva roda, no he pogut dormir més que 2 hores. No estava nerviós per la cursa però l’obsessió de dormir-me perquè sabia que havia d’aixecar-me a les 5:15 ha fet que la ment no desconnectés i aquesta obsessió per dormir ha estat el meu major enemic. Però bé, contra això no es pot fer res.
Bon esmorzar, bones sensacions estomacals (que no passés com l’any passat) i camí a Barcelona. Vaig conduint i ara si que comencen els nervis “bons” previs a una prova com els 42,195km. Tot llest, avituallaments, dorsal, xip i les tres llebres que m’ajudaran a aconseguir un bon temps. A l’escalfament les sensacions són bones, desitjo sort als altres companys i “PUM” tret de sortida.
Primer parcial en els 10km perfecte, clavadíssim i gran treball de les llebres fins a aquest punt. 31´18 i el cos i cames perfectes. L’“escalfament” ja està fet, ara anem a pel primer tram seriós de la marató. Al km 12 Pablo Villalobos que si tot anava bé em portaria fins a la meitat de la prova em diu que no es troba bé i abandona, una llàstima perquè dels tres corredors, era el més alt i corpulent i em tapava bé del vent que avui s’ha notat en algunes zones de Barcelona. En aquest punt es posa Benhmbarka a seguir marcant parcials de 3´05-3´08 per km i així passem per la mitja marató en el previst, 1h06 i seguim amb bones sensacions. Aquí de nou em tornen a sorprendre i Moha que intentaria portar-me fins al km 25, s’obre i deixa de córrer.
Ara comença la marató, les dues llebres més fiables s’han marxat i em quedo darrere de Mutai la meva última llebre, un kenyà molt baixet i que no portava posat el crono i corria per sensacions. 20km de patiment però ja és això la marató, estic preparat i he lluitat molt durant aquests mesos per millorar la meva marca i no penso abandonar. Juanan (RW Tarragona) em segueix des del primer km amb moto i és espectador del que el kenyà va fent. Em porta a estirades i no controla bé els ritmes, algun km a 2´59, un altre a 3´12, un altre a 3´04… i clar jo li vaig avisant perquè reguli el ritme però em va desgastant i sobre el km 30 noto les primeres enrampades en els bessons. Cura! Queden 12km, les sensacions són més aviat bones de cap i pulsacions però si vaig més ràpid del normal el bessó em dirà que NO i em pot fastiguejar tota la marató. La llebre segueix fent la goma i ja al km 33 s’acomiada de mi i li agraeixo la seva tasca tot i que podia haver estat alguna cosa més fiable.
Però aquí el que corre és un de mateix i no hi ha excuses. Queden 9 km, la zona del Passeig marítim cap a les Torres Mapfre se’m fa duríssima, bufa fort el vent de cara i estic més sol que la una. A 100 metres veig a un altre atleta africà que s’ha despenjat del grup del capdavant i desitjo que s’enganxi a mi i puguem ajudar-nos en aquests últims km’s i que es faci més “divertit” el llarg viatge que encara queda fins a meta. Que va! Ell va mort i el passo com si jo anés en un F1…i això que vaig fotut a 3´12, però és el que té aquesta prova, quan rebentes, ho fas i molt. Fins al pas per l’Arc del Triomf intento regular el ritme i els parcials em diuen que si no enxampo una “pajara”” de les bones, estic per baixar de 2:13, jo puc (em vaig repetint) i els ànims de Juanan i del públic bolcat als carrers de BCN fan que afronti la baixada fins al temible Paral•lel. Aquesta vegada no hi ha mur sòlid i encara que amb molts problemes als bessons i planta del peu, les enrampades cada vegada que augmento el ritme es pronuncien més fortes, estaré per baixar dels 2:15´28 segur. Km 39.5 gir a Colón i veig l’última pujada, ufff que llarga per Déu, són una mica més de 2 km agònics on les cames ja no responen, el cap si i visc en un estat d’impotència terrible. Vull estrènyer però les cames no em deixen! Veig com perdo segons i estaré molt molt a prop de baixar de 2:13´30 el que hagués suposat finalitzar la Marató amb nota excel•lent.
Últim km, cridòria de la gent que ara ni recordo, vaig molt tocat però ja acabo. Mancant 500 metres m’espera un grup de familiars, amics i coneguts amb la samarreta I RUN WITH LEIVA que han anat seguint la prova pels carrers i metres de Barcelona, animant-me i donant-me forces fins a l’últim pas. Per “culpa” d’ells canvio de ritme pensant que si em trenco ja és igual queda poc més d’un minut de cursa i haig de donar el 101% de les meves possibilitats. Veig el crono a la recta d‘arribada i veig que se m’escapa aquesta mínima pels mundials. Paro el crono en 2:13´41. Millor marca personal i 5º de la general en una de les principals maratons europees, primer català, i primer atleta no africà darrere dels etíops i kenyans. Estic destrossat i em costa caminar i en aquest moment el sabor és agredolç però mentre passen el minuts m’adono que és una gran marca i valoro molt positiu l’actuació d’avui en aquesta marató, la meva cinquena marató, la meva millor marató fins al moment.
Ara toca recuperar i desconnectar una mica. Estaré 2 setmanes fora gaudint amb la meva dona i veient món 
Alguns pensaran que no és una marca extraordinària, no ho és, però per mi és una marca molt treballada, un premi merescut a tot el sacrifici i dedicació des de fa anys i esta clar que segueixo progressant i il•lusionat per millorar més i més. Estic convençut que puc córrer mes ràpid en aquesta distància i que encara queda molt Leiva per fer i millorar.
Agrair al meu entrenador per fer possible que aquest somni segueixi fent-se realitat i aguantar-me durant tants anys. Al meu massatgista (Jym) per la seva dedicació, consells i la seva amistat, a tot l’equip de COS per fer possible que avui hagi corregut sense problemes i sense por a un nou fracàs per culpa dels meus problemes intestinals, ho hem aconseguit nois! Als meus companys d’entrenament, al meu club Runnersworld Tarragona i les meves marques col•laboradores, és clar que en els temps difícils que passem, sense ells aquest resultat seria un somni inassolible. A la meva dona, als meus pares i el meu germà per estar sempre en ol bo i en lo dolent així com tota la família i amics amb els quals comparteixo diàriament bons i mals moments. A l’organització per facilitar-me les llebres i recolzar-me des del primer dia que vaig decidir tornar a córrer a Barcelona.
A tot el moviment I RUN WITH LEIVA, que em dóna aire per poder seguir “vivint” i gaudint d’aquest esport.
Pensareu… que pesat el Jaume aquest amb tants agraïments! però és el que penso i és el que me’n porto després d’un dia així. Sóc afortunat, molt afortunat de fer cada dia el que més m’agrada, i poder compartir-ho amb tots vosaltres és extraordinari. Estic saturat de whats app, Facebook, twitter, mails, etc.… i això és magnífic! Com comprendreu és molt difícil agrair-vos d’un en un les vostres felicitacions, així que amb aquesta crònica espero que tots us sentiu etiquetats i esmentats.
Abans d’acabar donar tot el meu suport a la família de l’atleta que ha mort en finalitzar la marató i encara que són moments molt difícils, dir que Xavier segueix sent un campió allà on estigui i hem de recordar-lo com un més dels valents que han fet realitat el seu somni. Molts ànims i descansa en pau Xavier Jiménez.
Marató BCN 2013: Una més, avui bastant millor que ahir però no tant com la següent.
Una abraçada i espero seguir compartint per molts anys més amb tots vosaltres, dies com el d’avui.
Jaume Leiva
