Marató de Rotterdam 2011

Avui era el dia i al final no ha pogut ser. Sortim a les 11 en punt amb la incertesa de qui anava a ser el valent que tirés els primers km’s ja q l’organització només ha posat llebres per al primer grup (2’56/km) i per a l’holandès (1:05 la mitjana), com podeu veure són ritmes de pas molt ràpids per a les meves intencions (3’08-3’09/km). 1er km a 3’08 en un grupet de 9-10 atletes format per brasilers, 2 africans, Jose Carlos, Barzola, Benbarka i jo) aquí ningú es posava d’acord i els passos fins al km 21 eren bastant irregulars i ningú volia tirar. Així és molt difícil córrer una marató a aquests ritmes. El pas per l’equador ha estat d’1:06’25 (perfecte) però les meves cames no estaven tan fresques com haurien des de el pas per la mitja. A tot això, el gran Jym (que a més de viure aquesta experiència en viu amb mi a Rotterdam, m’ha ajudat tant amb els seus massatges) em va animant per diversos punts del circuit. Del km 20 al 28 és el tram més dur d’aquesta marató, es despenja el meu company d’entrenaments Benhbarka, i el grup es redueix a 5 atletes on cap volem donar la cara i així ens anem frenant a 3’12-15-13-19… a mi ja m’anava be perquè ja veia que avui no podia. En el km 29 una vegada passat un dels ponts (amb la pujada i baixada més pronunciada del circuit) m’arriba l’home del “mazo” i em dona un cop important. Gairebé em despenjo del grup i a més per darrere no ve ningú. Aquest km a 3’19…ufff em queden 14 km encara i vaig molt fotut, però segueixo amb ells fins que peti. Km 30…no puc més, a punt d’entrar al parc, és la zona més “fotuda”, menys públic, més dolors i vull retirar-me, però penso en l’avituallament q arribarà en breu i potser em recupero una mica…agafo el meu 6è avituallament i el meu cronòmetre marca 1h35’23 (aquest km a 3’27!!!). La mare del tanu…em despenjo del grup i em quedo sol al parc. Aquí si que ja ni mur, “mazo”, ni res de res. Estic exhaust però és en aquestes situacions on surt l’àngel del be i el dimoni del mal. Tinc en el cap la imatge de la Laura sobretot, també dels meus pares, el meu germà, la meva família, Domingo López (el meu entrenador), el gran “*cigü” i com no de tots els que m’heu recolzat diàriament per desitjar-me el millor, així que hagués estat molt egoista per la meva part abandonar. Sincerament el 90% era negatiu ja q no tenia ja la motivació ni de fer la mínima, ni de fer MMP.

De debò que lo que més desitjava era parar-me i tombar-me a l’asfalt perquè estava patint crec jo més del límit. La panxa fatal, mil enrampades a les cames i creieu-me que intentar seguir 10km a 3’30 quan estàs KO, es fa molt dur. Ja era impossible, baixar la meva marca, km’s a 3’32-30-31-36… No sé com però puc fer càlculs mancant 7km i si segueixo així acabaré just per sota de 2:20-2:21, i per més súmmum a punt de sortir del parc (km 38) veig a Jose Carlos que va pitjor que jo i encara que intenta enganxar-se un km, finalment es retira. Us ho deia, aquest 10% del meu cap que em deia que seguís ha tingut més força que l’altre 90% negatiu. Ja us val…amb les ganes que tenia de deixar de patir i encara em queden 15′ corrent. Km 40 torno a pensar en molts de vosaltres i encara que ja no hi ha gasolina, haig d’intentar acabar-la sense caminar. Aquest km, el més lent a 3’44. Últim km…aquí penso en mi, haig d’apretar però no puc perquè m’entren rampes i enrampades, però m’ho mereixo. Penso en el q m’ha costat arribar aquí, els més de 1800km que he corregut en 3 mesos i tot el sacrifici que he fet per combinar el treball diari en el gimnàs i col·legis amb tots els meus entrenaments. Passo el km 42 en 3’23 esprintant i els últims 195mtrs en 36″. 5 segons després de creuar la meta amb 2:17’57″ (de moment millor marca de Catalunya en 2011) el 16 de la general, 4 europeu i primer espanyol, caic al terra de genolls i gràcies als voluntaris de l’organització que em reanimen i m’ajuden per aixecar-me, segueixo el meu camí per recollir la medalla com a finisher en els 42.195 de Rotterdam. Almenys me la mereixo.

Abans que se m’oblidi vull felicitar especialment a Alessandra Aguilar (2h27´00 a 9 segons del rècord d’Espanya) i agrair a Benbarka, Jym, Poli, Antonio Serrano, Marc Roig, Galán, Carretero, Pablo, Barzola i els seus acompanyants, i a l’organització de la prova ja que l’estada d’aquests dies amb ells ha estat espectacular.

Diuen que a la tercera va la vençuda, jo a la tercera m’ha vençut. Li dono voltes al cap i no ho acabo d’entendre, arribava en el millor moment de la meva carrera esportiva, més animat que mai i el dia al final bastant calorós per a una marató, però al cap i a la fi no han sortit les coses massa bé, per no dir gens. Em porto alguna cosa positiva d’aquestes 2 hores 17 minuts de patiment al màxim…si avu no m’he retirat, és molt però que molt difícil que ho pugui fer en properes maratons. Els culpables d’això realment sou tots els que esteu llegint això i alguns que no ho poden llegir però també m’han donat forces des del primer segon per finalitzar-la. Estic trist, enteneu que és lògic, però hi ha una part del meu cap que està feliç per saber que tinc gent que m’estima i que seguirà volent victòries personals en la meva carrera esportiva i personal. No dubteu que jo seguiré lluitant diàriament per algun dia aconseguir el meu somni. He perdut una guerra, però encara em queden moltes més per poder-les guanyar. Moltíssimes gràcies a tots pels vostres ànims, suport i forces.

Una abraçada enorme des de Rotterdam!

[sociable] content goes here [/sociable]