Marató BCN 2012

Avui havia de ser el dia i no ho ha estat. Avui he corregut la meva quarta marató i si creia q la de Rotterdam era el més extrem que podia passar-li a un atleta, avui ho he superat amb escreix.

La preparació, els entrenaments, les competicions prèvies…tot havia anat a la perfecció i arribava amb el millor estat físic possible, així que mentalitat positiva i motivació al 100% per afrontar els 42.195km a la ciutat comtal.

Ja mentre escalfava he sentit molts crits d’ànims desitjant-me el millor i avui ja sabia que veuria moltes cares de les quals m’han recolzat sempre. Tot llest 8:30 i tret de sortida. Fins al km 3 es crea un únic grup a ritmes de 3’10-3’12/km fins que per sobre del Camp Nou les llebres del primer grup es van allunyant i gran treball de Benhmbarka i Samir passant per la mitja marató en 1:06. Fins a aquí tot mes o menys normal, solament que del 15 al 19 he passat per un moment d’incertesa per unes males sensacions en l’estómac i no li he donat molta importància (ja es passaran) però encara quedava el pitjor. També recalcar diversos problemes en els punts d’avituallament, taules molt petites i situades en punts difícils perquè cada atleta agafés la seva ampolla (jo solament he pogut agafar 3 de 8).

Pas pel km 25 i en aquesta zona el grup comença a perdre atletes, un d’ells Chema Martínez. Jo segueixo ben ficat darrere de les llebres però la panxa ja comença a fer de les seves. Abans d’arribar a la torre Agbar em despenjo i perdo 5-6″ dels brasilers i Jose Carlos Hernández (el mes positiu d’avui, m’alegro enormement per la marca i s’ha guanyat el bitllet a Londres com un gran campió que és, així com Abder Ait pel rècord del món paralímpic i també el bitllet als JJOO).

Aquí en el 28 les cames estan molt fortes i no em fan mal però el dolor que noto en l’estómac és horrible, així i tot, avui estava a Barcelona i moltíssima gent ha vingut per veure’m córrer i acabar, no paro, segueixo a ritme però no puc més. La panxa explota i aquí es va acabar el meu somni. (Perdoneu l’expressió) Em cago i ho faig sense parar, a més de ser incomodíssim amb tot això damunt, segueixo corrent però em noto buit i el pitjor és que noto encara més dolors a l’estómac.

Gràcies al Juanan que ha anat acompanyant-me durant tota la marató, he pogut netejar-me mínimament i hidratar-me una mica però de nou en el 32…una altra vegada. Ufff horrible i encara queden 10km i vaig mort, no tinc forces i em dol tot. Alguns com el gran Jym, el meu entrenador, amics i el Juanan en alguns moments, saben que el millor és que pari i deixi de patir com ho estic fent.

No vull, NO, avui acabo per tots vosaltres, per TOTS. El buit que tinc dins és inexplicable quan encara has de córrer 30′ i una tercera vegada, crec que en el 36 torno a “descarregar”.
No tinc ni idea del ritme que porto, 3’35-3’50, ja no importa, penso en moltes coses, ràbia, començo a plorar, impotència, penso en la meva família, amics, coneguts i desconeguts que amb el seu suport han fet que arribés amb il·lusió i forces a complir el meu somni. Seguim…km 40 i el Paral·lel no s’acaba mai. Faig un canvi com puc i últim km, increïble la cridòria a l’arribada per acabar destrossat en 2:19’21 en la posició 15. Decepció total per la gran oportunitat que he perdut, però he après alguna cosa molt important…seguiré sent un atleta popular (i mes encara amb aquesta marca) però no canviï-ho per res del món tota la gent que tinc al meu voltant i que avui m’han tornat a demostrar q no corro sol i per això mateix torno a repetir que he acabat per vosaltres.

Decepció, ràbia i impotència però seguiré, seguirem, la temporada segueix i vull seguir gaudint com fins ara. Sóc feliç corrent, sóc feliç així. Moltes felicitats a tots els finishers d’avui i moltes gràcies a tots els amics del  I RUN WITH LEIVA.

[sociable] content goes here [/sociable]